Si et preocupes realment per la llibertat, dóna-li a la gent una renda incondicional (1).
A l’inici del nou mil·leni, sotmeto a discussió una proposta per a millorar la condició humana, és a dir, que tothom hauria de rebre una renda bàsica universal (RB), una quantitat suficient per a poder subsistir.
En un món en el qual un nen menor de cinc anys mor de desnutrició cada dos segons i que quasi una tercera part de la població del planeta viu en un estat “d’extrema pobresa”, que sovint acaba de la pitjor manera, la promulgació global d’una proposta com la RB sembla salvatgement utòpica. Els lectors poden sospitar que es impossible de realitzar, inclòs en les nacions més riques de l’OCDE.
Tot i amb això, en aquestes nacions, la productivitat, la riquesa i la renda nacional ha avançat el necessari com per a sostenir una RB adequada. Si s’establís, una RB serviria com a instrument poderós de justícia social: proporcionaria llibertat real per a tothom, al proporcionar els recursos materials que la gent necessita per a perseguir les seves aspiracions. Així mateix, ajudaria a solucionar els dilemes polítics de la pobresa i la desocupació i, serviria als ideals associats amb els moviments feminista i verd. És per això que ho argumentaré.
Estic convençut, com molts altres d’Europa que, lluny de ser una utopia, una RB aporta sentit comú al context actual de la Unió Europea(2). Tal i com ha argumentat el senador brasiler Eduardo Suplicy, també és rellevant per als països menys desenvolupats –no només perquè ajuda a mantenir viva la remota promesa d’un més alt nivell de solidaritat social sense la perversitat de la gran desocupació, sinó perquè també pot inspirar i guiar moltes reformes modestes immediates(3). I si la RB té sentit a Europa i en països menys desenvolupats, per què no podria tenir bon sentit (o potser millor) a Nordamèrica?(4). Malgrat tot, els Estat Units són l’únic país del món en el qual ja existeix una RB: l’any 1999, la Alaska Permanent Fund va pagar una RB anual de 1.680$ a totes les persones, de qualsevol edat, que haguessin viscut a Alaska, almenys, durant un any. Es reconeix que aquest pagament està lluny de la subsistència, però no obstant això no pot ser gens despreciable dos dècades després del seu començament. A més a més, hi va haver un debat públic als Estats Units sobre la RB molt abans que comencés a Europa. L’any 1967, l’economista James Tobin, guardonat amb el Nobel, va publicar el primer article tècnic sobre el tema i, uns anys després, va convèncer a George McGovern per a promoure la RB, llavor anomenada “demogrant” a la seva campanya presidencial l’any 1972(5).
Sembla ser que, després d’aquesta vida pública curta, la RB es va perdre en l’oblit a Nordamèrica. Per bones raons? Crec que no. Hi han diferències importants entre els Estats Units i Europa en termes de mercat laboral, sistemes educatius i aspectes ètnics. Però res de tot això fa que la RB sigui intrínsecament menys apropiada als Estats Units que a la Unió Europea. Són més importants les significatives diferències d’equilibris entre les forces polítiques. Als Estats Units, més que a Europa, la viabilitat política d’una proposta es veu profundament afectada per la forma en que afecta als interessos dels rics, donants de fons per a les campanyes. Això sembla un seriós obstacle addicional per a qualsevol proposta que pretengui augmentar i enfortir les opcions dels menys rics. Però no convertim la necessitat en virtut i sacrifiquem la justícia en nom de la viabilitat política. Mentre lluitem per a reduir l’impacte de les desigualtats econòmiques, en el camp polític és essencial, en els Estats Units i a qualsevol lloc, proposar, explorar i intercedir per idees que siguin èticament aplicables i que tinguin sentit econòmic, inclòs quan la seva viabilitat política sigui incerta. Seriós, prudent i enfortit pel debat europeu de les dues últimes dècades, presento aquí la meva modesta contribució a aquesta tasca.
Definició de RB
Entenc per Renda Bàsica Universal el pagament d’un ingrés per part d’un govern, d’una quantitat uniforme i a intervals regulars, a cada membre adult de la societat. Aquest pagament es realitzarà i es determinarà sense tenir en compte si la persona és rica o pobra, si viu sola o amb d’altres persones, si desitja treballar o no. A la majoria de versions –també a la meva- es garanteix aquesta renda, no només als ciutadans sinó també als residents permanents.
La RB s’anomena Bàsica perquè és quelcom amb el que una persona pot comptar, una base material en la que pot recolzar-se fermament. Qualsevol altre ingrés –sigui en efectiu o en espècie, procedent del treball o bé dels estalvis, mobiliari o immobiliari- pot sumar-se a ella amb tota la legitimitat. D’altra banda, no hi ha res en la definició de RB, tal i com aquí s’entén, que la lligui a la noció de “necessitats bàsiques”. Una RB, tal i com s’ha definit, pot estar per sota o bé excedir el que es consideri necessari per a una existència digna.
Estic a favor d’una renda el més alta possible i crec que, tots els països rics poden actualment assumir el pagament d’una renda bàsica per sobre del nivell de subsistència. Però no és necessari que els defensors d’una RB persegueixin de forma immediata aquest nivell d’ingressos. De fet, la forma més senzilla i segura d’avançar, probablement sigui amb la posta en marxa d’una RB, primer a un nivell baix i a partir d’aquí incrementar-la amb el temps, encara que els detalls puguin variar considerablement d’un país a un altre.
La idea de la RB té més o menys 150 anys d’edat. Les dues primeres formulacions conegudes van ser inspirades per Charles Fourier, el prolífic socialista utòpic francès. L’any 1848, mentre Karl Marx finalitzava el Manifest Comunista, l’autor fourierista, establert a Brussel·les, Joseph Charlier; va publicar Solució del Problema Social en el que defensava un “dividend territorial” per a cada ciutadà en virtut de la copropietat igual del territori de la nació. A l’any següent, John Stuart Mill, va publicar una nova edició de “Principis d’Economia Política” que incloïa una simpàtica presentació del Fourierisme (“la combinació més hàbil i la més gran previsió d’objeccions de totes les formes de socialisme”) reformulat per a llançar una inequívoca proposta de RB: “En la distribució, un cert mínim s’assignarà primer a la subsistència de cada membre de la comunitat, sigui o no capaç de treballar. La resta de la producció es compartirà en proporcions que es determinaran amb antelació, entre els tres elements, Treball, Capital i talent”(6).
Sota denominacions diverses –“state bonus”, “national dividend”, “social dividend”, citizen’s wage”, “citizen’s income”, “universal grant”, “basic income”, etc- la idea d’una RB s’ha anat tenint en consideració repetidament en cercles intel·lectuals durant el Segle XX. Va ser discutit seriosament per acadèmics d’esquerra com G.D.H. Cole i James Meade a Anglaterra en el període d’entre guerres i, via Abba Lerner, sembla ser que va inspirar la proposta de Milton Friedman per al “impuesto negativo sobre la renda”(7). Però no va ser fins al final dels anys 70 que la idea ha tingut ressonància política real en un cert nombre de països europeus, començant per Holanda i Dinamarca. Alguns partits polítics, generalment verds o “lliberals d’esquerra” (en sentit europeu) ja l’han incorporat en el programa oficial del partit.
La RB i els programes existents
Per tal d’apreciar la significació de l’interès i del suport rebut, és important entendre de quina forma la RB difereix dels programes de subsidi ja existents. Evidentment és diferent de les assegurances socials tradicionals basades en institucions per al manteniment de renda (com la Seguretat Social) els subsidis dels quals estan restringits als treballadors assalariats que amb les seves cotitzacions han contribuït suficientment en el passat com per a poder tenir-ne dret. Però també és diferent dels programes d’ingressos mínims condicionats de l’Europa Occidental o de Nordamèrica (com els de benestar social)
Molts, de fet la majoria, dels països d’Europa Occidental varen introduir alguna forma d’ingrés mínim garantit en algun moment posterior a la Segona Guerra Mundial(8). Però aquests programes continuen estant condicionats; per a rebre la concessió d’un ingrés, un beneficiari ha de complir, d’una forma més o menys restrictiva, algun dels següents requisits: si és capaç de treballar, ha d’estar disposat a acceptar la feina que se li ofereixi o ha de realitzar una formació convenient, si se li ofereix; ha de passar una comprovació de mitjans, en el sentit que solament tindrà dret al subsidi si hi ha arguments per a creure que no té accés a ingressos suficients per d’altres mitjans; i la situació a casa seva ha d’acomplir certs criteris –té importància, per exemple, si viu sol o amb alguna persona que té ocupació, o amb una persona que no en té, etc. Contràriament, la RB no necessita cap d’aquestes condicions.
Els defensors de la RB, encara que no ho facin, la podrien proposar com un substitutiu complert de les transferències condicionades existents. La majoria dels seus seguidors desitgen mantenir –possiblement d’una forma més simplificada i necessàriament a nivells més reduïts- la seguretat social pública organitzada i els programes de compensació per discapacitats, que podrien complementar l’ingrés incondicional mentre continuïn subjectes a les condicions habituals. De fet, si un govern posés en funcionament un ingrés incondicional que fos massa baix com per a cobrir les necessitats bàsiques – la qual cosa podria ser, tal i com ja he dit abans- els defensors de la RB no voldrien eliminar els programes existents d’ingressos mínims condicionats, sinó que voldrien reajustar els nivells.
En el context dels estats europeus, amb un desenvolupament més gran de l’estat del benestar, pot imaginar-se la immediata introducció d’un subsidi universal infantil i una pensió bàsica no contributiva estrictament individual com a substituts complerts dels programes existents dels subsidis amb la comprovació de mitjans per a joves i persones grans. De fet, alguns d’aquests països ja disposen d’una espècie de RB restringida per edats, per a joves i gent gran. Els programes contributius de pensions de jubilació, tant si són obligatoris com opcionals, podrien fer augmentar la pensió bàsica.
Per a la població d’edat laboral, els defensors d’un ingrés mínim universal podrien intercedir, a curt termini, per una RB parcial (inferior a la subsistència) però estrictament individual, inicialment situada, diuen, a la meitat de l’actual ingrés mínim garantit per a una persona soltera. En termes dels Estats Units, això podria representar uns 250$ mensuals o 3000$ l’any. Per a les llars amb ingressos nets insuficients per a assolir el nivell de subsistència socialment definit, aquesta base individual i incondicional podria complementar-se mitjançant subsidis amb comprovació de mitjans, diferenciats segons la mida de la família i, tal i com estan ara, a alguns requisits laborals.
La RB i algunes alternatives
Mentre que la RB és diferent dels programes tradicionals de manteniment d’ingressos, també ho és respecte a d’altres propostes innovadores que recentment han cridat l’atenció. Potser les més properes a la RB siguin algunes propostes d’impost negatiu sobre la renda (INR) (9).
Impost Negatiu sobre la Renda
Encara que difereixen en els detalls, la idea bàsica d’un impost negatiu sobre la renda es garantir a cada ciutadà una renda bàsica, però amb la forma d’un crèdit reembossable sobre els impostos. A partir de la càrrega fiscal personal de cada llar, es resta la suma de les rendes bàsiques dels seus membres. Si la diferència és positiva, s’haurà de pagar l’impost. Si és negativa, el govern paga una prestació (o impost negatiu) al domicili. D’entrada es pot assolir exactament la mateixa distribució d’ingressos després d’impostos i transferències entre llars amb una RB o amb un INR. De fet, l’INR podria ser més barat de dur a terme ja que evitaria el cost que resulta de pagar a aquells amb ingressos substanciosos i després cobrar-s’ho en impostos.
No obstant això, la RB té tres avantatges considerables sobre un INR. Primer, qualsevol programa INR hauria d’assolir els efectes desitjats sobre la pobresa només si es complementés amb un sistema de pagaments per avançat suficients per a mantenir la gent lluny de la gana, fins a examinar les seves declaracions d’impostos al final de l’any fiscal. Però, pel que coneixem dels programes d’assistència social, la ignorància i la confusió, són un obstacle per a contribuir a què força gent no tingui accés a aquests pagaments anticipats. Que el rebi el percentatge més alt de gent és de gran importància per a qualsevol que vulgui pal·liar la pobresa, la qual cosa va associada a un programa de RB.
Segon, encara que d’entrada un INR pugui ser individualitzat, funciona d’una manera més natural si es proposa a escala del domicili familiar. El resultat és, encara que la distribució d’ingressos inter-domiciliària fos exactament la mateixa sota un INR que sota la corresponent RB, que la distribució intra-domiciliaria seria menys desigual sota la RB. Concretament i sota les circumstàncies actuals, els ingressos que directament afavorissin les dones, serien considerablement més alts amb una RB que amb un INR, donat que aquest darrer té tendència a atribuir al que més ingressos té una part, si més no, del crèdit fiscal del company amb menys o cap ingrés.
Tercer. Es pot esperar que una RB afavoreixi, més que un INR, un aspecte important de “la trampa de la desocupació” que ho tenen molt en compte els treballadors socials, però gens els economistes. Que tingui sentit buscar o acceptar un treball per una persona a l’atur, no depèn només de la diferència dels ingressos entre treballar o no. El que determina que la gent surti a treballar, és sovint, la por raonable a la incertesa. Mentre s’està a prova en una nova ocupació o just després de perdre’n una, el flux regular d’ingressos es veu interromput molt sovint. El risc d’endarreriments administratius, especialment entre la gent que té un coneixement limitat dels seus drets i la por a l’endeutament, o bé pels que segurament no disposen d’estalvis per tirar endavant, pot fer que s’aferrin a subsidis com l’opció més intel·ligent. Contràriament a un INR, una RB proporciona una font segura d’ingressos que continua rajant tant si es treballa com si no. I és per això que és molt millor per a controlar aquest aspecte de la trampa de la pobresa.
Societat dels partícips
La RB també es distancia de la subvenció de suma global o “participació”, que Thomas Paine i Orestes Browson, i més recentment, Bruce Ackerman i Anne Alstott, han suggerit per a dotar als ciutadans, universalment, a arribar a la maduresa, en una reelaborada “societat de partícips”(10). Ackerman i Alstott proposen que, a l’arribar a l’edat de 21 anys, tots els ciutadans, rics o pobres, siguin dotats amb una participació per la suma global de 80.000$. Aquests diners poden usar-se com el receptor vulgui, des d’invertir-lo en el mercat de valors o pagar les factures del col·legi o gastar-se’ls tots en una boja nit de joc. La participació no està condicionada a què el receptor sigui mereixedor o que hagi mostrat cap interès a contribuir a la societat. El finançament s’obtindria amb un impost del 2% sobre la riquesa, que es podria anar substituint poc a poc en el temps (assumint que una proporció mitja de receptors finalitzarien les seves vides amb bens suficients) per un impost immobiliari d’una suma global de 80.000$ (obligant al receptor a reemborsar la seva participació).
No sóc contrari a un impost immobiliari o sobre la riquesa, ni penso que sigui una mala idea donar a tothom una petita participació per iniciar la vida adulta. A més, donar una important participació a l’inici de la vida adulta es podria complementar com formalment equivalent, amb alguna mena de llibertat afegida, a donar un quantitat equivalent com ingrés incondicional per a tota la vida. Després de tot, si assumim que la participació es tornaria al final de la vida de l’individu, tal i com proposen Ackerman/Alstott, la quantitat equivalent anual és simplement la participació multiplicada per l’índex real d’interès, posem per cas, una quantitat molt modesta de 2.000$ anuals, o una mica més que el dividend d’Alaska. En lloc d’això, si la gent tingués el dret de consumir la seva participació durant tota la vida –qui els detindria?- l’ingrés equivalent anual seria significativament més alt.
Sigui quin sigui el nivell, donada l’opció entre una dotació inicial i una RB equivalent per a tota la vida, hauríem d’anar cap a l’última. Les dotacions estan plenes d’oportunitats de malgastar, especialment entre aquelles persones en una situació pitjor de fer un bon ús de les oportunitats que els proporcionaria la participació, ja sigui per naixement o per educació. Per assolir, de forma continuada, l’objectiu d’algun tipus de manteniment d’ingressos, seria necessari mantenir un sistema de benestar amb comprovació de mitjans i, ens trobaríem novament en el nostre punt de partida –la necessitat i desig d’una RB com alternativa a les actuals situacions.
Per què una RB? Hi ha una gran quantitat de definicions i distincions. Torno al cas central d’una RB.
Justícia
El principal argument en favor de la RB es fonamenta en el punt de vista de la justícia. La justícia social, crec, requereix que el disseny de les nostres institucions sigui assegurar la millor llibertat real per a tots(11). Aquesta concepció de justícia real-llibertariana combina dues idees. Primer, els membres de la societat haurien de ser formalment lliures, amb una estructura de la propietat ben aplicada que inclogués la propietat de sí per cadascun. El que interessa a un llibertarià real, no és només la protecció dels drets individuals, sinó assegurar el valor real dels drets: hem de preocupar-nos no només de la llibertat sinó, tal com diu Rawls, amb el valor de la llibertat. Com a primera aproximació, de quant o el valor real de la llibertat d’una persona depèn dels recursos de que disposi per a fer ús de la seva llibertat. Com a conseqüència, és necessari que la distribució d’oportunitats –entesa com l’accés als mitjans que la gent necessita per a fer el que podria voler fer- es dissenyi per a oferir les més grans oportunitats reals possibles a aquelles persones amb menys oportunitats, sempre i quan es respecti la llibertat formal de cadascun.
Aquesta noció d’una societat justa i lliure ha de ser especificada i aclarida en molts aspectes(12). Però a la vista de qualsevol que la trobi atractiva, ha de ser un supòsit en favor de la RB. Una subvenció en efectiu per a tots, sense preguntes, sense lligams, al nivell més alt sostenible, no pot ser que no tingui èxit en la consecució d’aquest ideal. Però si no fos així, el pes d’aquest argument cauria directament del costat dels seus oposats.
Ocupació i creixement
Una segona raó per a defensar la RB està més orientada cap a la política. Una RB pot ser vista com una via per a solucionar un dilema entre l’estil europeu d’una combinació de pobresa limitada i alta desocupació, i l’estil americà d’una combinació de poca desocupació i una extensa pobresa. Aquest argument es pot detallar sistemàticament tal i com ho fem a continuació.
Durant més de dues dècades, la gran part dels països europeus occidentals han experimentat una desocupació massiva. Fins i tot en el cim de l’ocupació, milions d’europeus busquen en va una feina. Com es pot afrontar aquest problema? Durant un temps, la creença va ser que per a tractar la desocupació massiva, la solució era augmentar la taxa de creixement. Però considerant la velocitat del progrés tecnològic que eliminava llocs de treball, es va fer evident que la taxa de creixement necessària era fantàstica, inclòs per a mantenir l’ocupació estable, per no parlar de reduir el nombre d’aturats. Per raons mediambientals i d’altres, aquest índex de creixement no seria desitjable. Una alternativa estratègica va ser considerar reduccions substancioses dels salaris dels treballadors. Reduint els costos relatius al treball, la tecnologia podria ser reedirigida de manera que se sacrifiquessin menys llocs de treball. Llavors, una taxa de creixement més modesta, i per tant sostenible, podria estabilitzar i gradualment reduir els actuals nivells de desocupació. Però només es podria assolir imposant uns nivells estàndard de vida inacceptables per a una majoria de la població, a més la reducció de salaris requeriria una reducció paral•lela dels subsidis d’atur i d’altres ingressos substituïts, com els incentius per a preservar llocs de treball.
Si rebutgem el creixement accelerat i la reducció de salaris, hem de donar per perduda la plena ocupació?, Sí, si entenem per “Plena Ocupació” una situació en la qual, virtualment, tot el que vulgui una ocupació a temps complert, el pugui obtenir, que sigui assumible per l’ocupador sense cap subvenció i assumible pel treballador sense cap subsidi addicional. Però potser no ho sigui, si redefenim plena ocupació, ja sigui retallant la jornada laboral, pagant subvencions als empresaris o pagant subsidis als treballadors.
Una primera opció, particularment de moda a França, consisteix en la redefinició social de “temps complert”, és a dir, una reducció en el temps màxim de la jornada, típicament en forma de reducció de la durada estàndard de la setmana laboral. La idea és racionar l’ocupació: donat que no hi ha llocs de feina suficients per a tots els que en volen, no deixem que un grup se l’apropiï.
No obstant això, amb un estudi més minuciós, s’aprecia que aquesta estratègia és menys beneficiosa del que sembla. Si la intenció és reduir la desocupació, la reducció de la setmana laboral ha de ser suficientment gran com per a compensar la taxa de creixement de la productivitat. Si aquesta espectacular reducció va associada a una caiguda proporcional dels salaris, els ingressos més baixos cauran llavors, inacceptablement per sota del mínim social. Si, d’altra banda, els salaris totals es mantenen al mateix nivell, encara que només fos pels pitjor pagats, els costos laborals augmentarien. L’efecte sobre la desocupació seria reduït o invertit, mentre que la pressió per a eliminar amb mecanització els llocs de treball menys qualificats augmentaria. És a dir, una reducció espectacular de la jornada laboral sembla estar limitada pel detriment causat als llocs de treball menys qualificats, tant perquè elimina l’oferta (pagarien menys que els subsidis) o perquè elimina la demanda (per a les empreses seria més costosa l’hora del que ja els costa).
Això no vol dir que la reducció de la setmana laboral no pugui desenvolupar un paper en l’estratègia per a reduir la desocupació sense augmentar la pobresa. Però, per tal d’evitar el dilema plantejat, es necessari que es complementi amb subsidis implícits o explícits per als llocs de treball pitjor pagats. Per exemple, una reducció de la setmana laboral va jugar un paper important en l’anomenat “miracle holandès”. El fet que en la darrera dècada, més o menys, els llocs de treball varen créixer als Països Baixos molt més ràpidament que a la resta d’Europa. Això va ser principalment per què la jornada laboral estàndard es va reduir per sota de les jornades habituals de les empreses i es va establir una reestructuració de l’organització del treball que es va implicar en gran mesura amb els llocs de temps parcial. Però aquests no s’haurien desenvolupat sense els amplis subsidis implícits que es gaudeixen a Holanda gràcies a una pensió bàsica universal, del subsidi infantil universal i d’un sistema d’atenció sanitària universal.
Qualsevol estratègia per a reduir la desocupació sense incrementar la pobresa depèn d’alguna varietat d’estat del benestar actiu, és a dir, un estat del benestar que no subvenciona la passivitat (els aturats, els jubilats, els discapacitats, etc) sinó que subvenciona les activitats productives de forma sistemàtica i permanent (encara que modestament). Aquestes subvencions poden ser diferents. En un extrem poden ser subvencions generals als contractants, a un nivell que es redueix gradualment segons augmenta el salari per hora. Edmund Phelps ha defensat un programa d’aquest tipus, restringit als treballadors a temps complert, per als Estats Units(13). A Europa, aquesta aproximació generalment pren forma de propostes per abolir, als salaris mes baixos, les contribucions empresarials a la seguretat social, mentre que es mantenen al mateix nivell els drets dels treballadors.
A l’altre extrem trobem la RB, que també es pot entendre com un subvenció, però pagada al treballador (o potencial treballador) donant-li així l’opció d’acceptar una ocupació amb un preu per hora més baix o per menys hores, de les que podria acceptar. Al mig, trobem un gran nombre de programes com l’US Earned Income Tax Credit i diversos programes de subsidis restringits a la gent que actualment treballa o busca una feina a temps complert.
Una subvenció general a l’ocupació i una RB són molt similars en termes d’anàlisis econòmic subjacent i, en part, en el que pretén assolir. Per exemple, ambdues dirigeixen l’atenció cap el dilema ja esmentat en connexió amb les reduccions de la jornada laboral: fan possible que els que estan menys preparats siguin ocupats al mínim cost pel seu contractant, sense empobrir els treballadors.
No obstant això, les dues aproximacions són fonamentalment diferents en un aspecte. Amb les subvencions a l’ocupador, la pressió per augmentar l’ocupació es manté intacta, fins i tot, possiblement augmenta; amb una RB, aquesta pressió es redueix. No és perquè l’ociositat permanent es converteixi en una opció atractiva: tampoc una RB no pot assegurar un confortable nivell de vida estàndard per sí mateixa. En canvi, una RB permet fàcilment prendre-s’ho bé entre dues feines, reduir el temps de treball, fer temps per a formació, autoocupar-se o unir-se en una cooperativa. I amb una RB, els treballadors només acceptarien una ocupació si la trobessin suficientment atractiva, mentre que les subvencions a les empreses fan econòmicament viables els llocs de treball menys atractius i menys productius. Si el motiu de combatre la desocupació no és una espècie de fetitxisme del treball –una obsessió per a mantenir ocupat a tothom- sinó l’interès de procurar a cada persona la possibilitat de tenir una ocupació ben remunerada i en la que pugui trobar reconeixement i realització, llavors és molt millor la RB.
Preocupacions feministes i verdes
Una tercera peça en l’argument en favor d’una RB pren la forma particular de la seva contribució a la realització de la promesa dels moviments feministes i verds. La contribució als primers és obvia: donada la divisió sexista del treball a la llar i les funcions especials de les feines de la llar que desenvolupen desproporcionadament les dones, la seva participació en el mercat laboral i el rang d’oportunitats de llocs de treball, estan molt més limitades que els homes. Tan en termes de l’impacte directe en la distribució d’ingressos interindividuals com en l’impacte a llarg termini sobre les opcions d’ocupació, una RB tendeix conseqüentment a afavorir a les dones molt més que als homes. Sense cap dubte, algunes d’elles usaran la major llibertat material que proporciona una RB per a reduir la seva jornada assalariada i per tant, alleugeren la doble jornada en certs períodes de la seva vida. Però, qui pot creure’s que treballar sota les ordres d’un cap durant quaranta hores a la setmana és un camí d’alliberació? No és solament la RB una protecció contra la tirania dels caps, sinó també contra la dels marits i dels buròcrates. Proporciona una modesta però segura base per a que les més vulnerables es puguin recolzar, quan un matrimoni fa fallida o la discreció administrativa es fa servir malament.
Per tal de tractar la connexió entre la RB i el moviment verd, es útil veure a aquest moviment com una aliança de dos components. De forma molt esquemàtica, el component ambiental, de la qual, la contaminació generada per la societat industrial és interès central. El seu objectiu principal és establir una societat amb una medi ambient que pugui ser sostenible. D’altra banda, la preocupació del component alternativa verda, és l’alienació generada per la societat industrial. El seu objectiu principal es establir una societat on la gent dediqui gran part del seu temps a activitats autònomes, no regulades per mercat o l’Estat. Per als dos components, hi ha quelcom molt atractiu en la idea d’una RB.
El principal enemic dels mediambientalistes és el productivisme, l’obsessiva persecució del creixement econòmic. I una de les més poderoses justificacions del ràpid creixement, particularment entre la classe obrera i les seves organitzacions, és la lluita contra la desocupació. La RB, d’acord amb que hem argumentat, és una estratègia coherent per tal d’atacar l’atur sense comptar amb un creixement accelerat. La disponibilitat d’una estratègia com aquesta debilita l’àmplia coalició productivista i per tant, augmenta les perspectives d’assolir objectius medioambientals en un món on el que la contaminació (en un sentit més ampli) no sigui l’única cosa que preocupi a la gent.
Les alternatives verdes s’haurien de sentir atretes per les propostes de renda bàsica, donat que una RB pot contemplar-se com una subvenció general finançada per les esferes del mercat i de l’Estat per al benefici de l’esfera autònoma. Per una banda, això és així perquè la RB dóna a tothom una llibertat real –comparat amb un pur dret formal- per a deixar l’ocupació assalariada, de manera que es puguin realitzar activitats autònomes com la militància de base o el treball assistencial o voluntari no remunerat. Però una part del seu impacte consisteix en que dóna als pitjors dotats més poder per a rebutjar feines que no considerin suficientment realitzadores i que, per tant, genera incentius per a dissenyar i oferir ocupacions menys limitades.
Objeccions
Suposem que tot el que s’ha dit resulta persuasiu: que la RB si es pogués instituir, seria una forma natural i atractiva d’assegurar una autèntica distribució de llibertat real, de lluita contra l’atur sense incrementar la pobresa i ajudaria a promoure els objectius centrals tant del feminisme com dels moviments verds. Quines són doncs, les objeccions?
Potser la més comuna sigui que una RB costaria massa. Aquesta afirmació no té cap sentit si no s’especifica la quantitat i l’escala. A un nivell de 150$ mensuals per persona, una RB és assolible òbviament en alguns llocs, donat que és l’equivalent mensual que cada ciutadà d’Alaska rep com a dividend anual. Es pot assolir una RB propera al llindar de la pobresa? Simplement multiplicant la xifra del llindar de pobresa d’una llar unipersonal per la població d’un país, tot seguit s’arriben a quantitats esgarrifoses, que fàcilment excedeixen el nivell actual de les despeses totals governamentals.
Però aquests càlculs ens poden dur a conclusions equivocades. Es poden abolir o reduir una gran part de subsidis existents si es posa en funcionament una RB. I per a la majoria de la gent en edat laboral, la renda bàsica i els impostos augmentats que s’haurien de pagar (molt probablement la majoria en forma d’abolició d’exempcions i de menors índexs impositius pels grups de menors ingressos) es compensarien àmpliament entre ells. En un país com els Estats Units, que ha desenvolupat un efectiu sistema de recaptació d’ingressos, el que importa no és el cost brut, sinó el seu impacte distributiu, que fàcilment podria resultar igual amb una RB que amb un INR.
S’han fet estimacions de cost pressupostari net de diversos programes de RB i de INR tant a Europa com als Estats Units(14). Òbviament, els programes d’ingrés mínim amb comprovació de mitjans existents més exhaustius i generosos, tenen un cost net més limitat que un programa de RB de determinada quantitat. Però aquest cost es veu fortament afectat per dos altres factors. El programa té la intenció d’assolir una eficaç càrrega fiscal (i per tant de desincentiu per a treballar) per a la gamma més baixa de l’escala de retribucions, que no sigui més alt del que augmentin les càrregues fiscals? I, donarà la mateixa quantitat a cada membre d’una parella o a una sola persona? Si la resposta en ambdós casos és positiva, un programa que pretén elevar totes les llars per sobre de la pobresa té un alt cost net i, podria per tant, generar canvis més grans en la distribució d’ingressos, no només des de les llars més riques cap a les pobres, sinó també des de les persones soles cap a les parelles(15). Això no significa que no sigui “assolible”, sinó que requereix un apropament gradual si es desitja evitar la sobtada disminució dels ingressos disponibles en algunes cases. Una renda bàsica o un impost sobre la renda negatiu a nivell d’unitat familiar és una opció possible. Una altra és una renda bàsica estrictament individual però “parcial”, amb ingressos complementaris amb comprovació de mitjans, pels domicilis d’un solter adult.
Una segona objecció força freqüent és que una RB podria tenir efectes perversos sobre l’oferta de treball. (De fet, alguns experiments americans de manteniment d’ingressos durant els anys 70 varen mostrar els efectes). La primera resposta hauria de ser: i què? Estimular la cerca de feina no és un objectiu en sí mateix. Ningú no pot desitjar raonablement una societat hiperactiva sobreocupada. Hem de donar a tota la gent l’oportunitat de reduir la seva jornada laboral o inclòs de prendre’s un descans complert del treball per a poder cuidar als seus fills o a la seva gent gran. No només estalviarem en presons i hospitals. També millorarà el capital humà de la propera generació. Una RB modesta és un instrument simple i efectiu al servei del manteniment d’un equilibri social i econòmicament sòlid entre l’oferta de treball remunerat i la resta de les nostres vides.
És molt important que els nostres sistemes d’impostos-i-transferències no atrapin als menys capacitats o a aquelles persones que tenen les seves opcions limitades per alguna raó, en una situació de discapacitat i dependència. Però ha estat precisament el coneixement d’aquest risc el factor més poderós per a estimular l’interès públic per la RB en els països europeus en els quals va estar funcionant durant un temps un substanciós ingrés mínim garantit amb comprovació de mitjans. Seria absurd negar que aquests programes forcin de manera indesitjable als treballadors a acceptar feines mal pagades i a romandre-hi i, per tant, també interessa als contractants dissenyar i oferir aquests llocs. Però reduir el nivell o la seguretat de l’ajut econòmic segons el model de la reforma del benestar social d’Estats Units de 1996 no és l’única resposta possible. Reduir les moltes dimensions de la trampa de la desocupació convertint els programes de comprovació de mitjans en programes universals, és un altre. Entre aquestes dues possibilitats no hi poden haver gaires dubtes pel que fa a les preferències de la gent compromesa a combinar una economia sòlida i una societat justa, en comparació amb estimular al màxim l’oferta laboral.
Una tercera objecció és moral més que pragmàtica. Es diu sovint que una RB dona als pobres indignes quelcom per a res. Segons una versió d’aquesta objecció, una RB entra en conflicte amb el principi fonamental de la reciprocitat: la idea que la gent que rep subsidis ha respondre mitjançant alguna contribució en espècies. Precisament, per la seva incondicionalitat, assigna subsidis fins i tot a aquells que no realitzen cap contribució social, els que gasten els matins barallant-se amb la parella o fent surf a Malibú per la tarda i fumen marihuana per les nits.
Es podria respondre amb una sola pregunta: Quants poden escollir aquesta vida? Quants, comparats amb la gent incomptable que dedica els seus dies a fer feines socialment útils, però no retribuïdes? El que sabem ens suggereix que pràcticament tothom pretén realitzar alguna contribució. I molts creiem que seria fatal intentar convertir totes les contribucions socialment útils en treball remunerat. Segons aquesta base, i també amb el principi “a cadascú segons la seva contribució” justifica una modesta RB com part de la seva factible realització institucional.
Però encara hi ha una altra resposta més fonamental. És cert, una RB és una indigna bona notícia per a l’ociós surfista. Però és èticament indistingible de la indigna sort que afecta massivament la distribució actual de riquesa, ingressos i oci. La nostra raça, gènere, ciutadania, educats i rics que som, tan dotats per a les matemàtiques i amb un anglès fluid, tan guapos i també ambiciosos, és abrumadorament el resultat del que casualment varen ser els nostres pares i d’altres contingències igualment arbitràries. Ni tant sols l’home més narcisista fet a sí mateix podria pensar que va fixar la jugada dels daus paternals abans d’entrar al món. Aquests dons de la fortuna són ineludibles i, si estan justament repartits, són inqüestionables. Una condició mínima per a una justa distribució seria que tothom tingués garantida una petita porció d’aquests indignes dots(16). No hi ha res més que una RB per assolir-ho d’una forma més segura.
Aquest argument moral no serà suficient per a remodelar el que és políticament possible. Però pot resultar crucial. Sense la necessitat de negar la importància del treball i el rol de la responsabilitat personal, ens salvarà de quedar sobreimpressionats per una retòrica política elegant que justifiqui mantenir, més encara sota el jou, els menys avantatjats. Potser ens farà més conscients del dret a una renda bàsica universal que del dret al sufragi universal. Ens farà sentir més còmodes que tothom tingui dret a un ingrés, fins i tot els dropos, que no pas que tothom tingui dret al vot, fins i tot els incompetents.
Philippe Van Parijs
1. El text d’aquest capítol es va publicar per primer cop en llengua anglesa en el número d’octubre/desembre de l’any 2000 de la revista dels Estats Units Boston Review. En castellà, en traducció de Manel de Losada, es va publicar per primer cop a Daniel Raventós (comp.), La Renta básica. Por una ciudadanía más libre, más igualitaria y más fraterna (Barcelona: Ariel, 2001). S’ha de tenir present en tot moment, doncs, que és un text escrit l’any 2000.
2. Molts acadèmics i activistes que comparteixen aquesta visió s’ha unit a la Basic Income European Network (BIEN). Fundada l’any 1986, la BIEN realitza el seu vuitè congrés a Berlín a l’octubre de 200. Publica un butlletí electrònic (bien@etes.ucl.ac.be), i manté un lloc web que inclou una extensa bibliografia comentada en tots els idiomes de la UE (http://www.etes.ucl.ac.be/BIEN/bien.html). Per a un conjunt recent d’assaigs europeus rellevants, vegis Loek Groot i Robert Jan van der Veen (eds.), Basic Income on the Agenda: Policy Objectives and Political Chances (Amsterdam: Admsterdam University Press, 2000). Nota de la revista del CTESC: a principis de 2005, ja s’han realitat dos congressos més: el novè a Ginebra (2002) i el desè a Barcelona (2004), on la BIEN va esdevenir xarxa mundial, és a dir, Basic Income Earth Network, amb 11 seccions de 3 continents oficialment reconegudes.
3. El senador Federal del gran estat de Sao Paulo i membres del partit opositor dels treballadors (PT), Suplicy ha defensa un ambiciós programa de renda mínima, una versió de la qual va ser aprovada pel Senat Brasiler l’any 1991.
4. A començaments d’any es varen crear dues xarxes de RB nord-americanes: la United States Basic Income Guarantee Network, c/o Dr. Karl Widerquist, The Jerome Levy Economics Institute of Bard College, Annandale-on-Hudson NY 12504-5000, USA (http://www.usbig.net); i la Basic Income/Canada, c/o Prof. Sally Lerner, Departament of Environment and Resourse Studies, University of Waterloo, Waterloo, Ontario, Canada N2L 3G1 (http://www.fes.uwaterloo.ca/Research/FW)
5. Vegis James Tobin, Joseph A. Pechman, and Peter M. Mieszkowski, “Is a Negative Income Tax Practical?” Yale Law Journal 77 (1967): 1-27. Vegis també una recent conversa amb Tobin al butlletí de la BIEN (“James Tobin, the Demogrant and the Future of US Social Policy”, in Basic Income 29 -Primavera 1998- disponible en el web de la BIEN)
6. Vegis Joseph Charlier, Solution du Problème social ou constitution humanitaire (Bruxelles: Chez tous les libraires du Royaume, 1848); John Stuart Mill, Principles of Political Economy, 2nd ed. (1849) (New York: Augustus Kelley, 1987).
7. Vegis l’intercanvi d’opinions entre Eduardo Suplicy i Milton Friedman a Basic Income 34 (juny 2000).
8. Els darrers països que han introduït un ingrés mínim garantit a nivell nacional han estat França (1988) i Portugal (1997). Dels quinze membres de la UE, només Itàlia i Grècia no disposen d’un programa d’aquest tipus.
9. Als Estats Units, una proposta recent d’aquest tipus ha estat elaborada per Fred Block i Jeff Manza, “Coul We End Poverty in a Postindustrial Society? The Case a Progressive Negative Income Tax”, Politics and Society 25 (Diciembre 1997): 473-511.
10. Bruce Ackerman i Anne Alstott, The Stakeholder Society (New Haven: Yale University Press, 1999) La seva proposta és una sofisticada i actualitzada versió de la proposta feta per Thomas Paine al Directori francès. Vegis “Agrarian Justice” (1796), a The Life and Major Writings de Thomas Paine, PF Foner, ed. (Secaucus, NJ: Citadel Press, 1974), pp. 605-623. Un programa similar va ser proposat, independentment, pel lliberal de Nova Anglaterra i més tard l’arxiconservador, Orestes Brownson en la Boston Quaterly Review d’Octubre de 1840. Si la gent americana està compromesa amb el principi d’“iguals oportunitats”, argumentava, llavors haurien d’assegurar-se que cada persona rebi, a l’assolir la maduresa, una part igual de la “herència general”.
11. Per a una discussió més detallada, vegis Philippe Van Parijs, Real Freedom for All (New York: Oxford University Press, 1995).
12. Es pot pensat en fonaments normatius alternatius. Per exemple, sota certs supòsits empírics, una RB pot ser defensable com a part d’un paquet que el principi diferencial de Rawl justificaria. Vegis, per exemple, Walter Schaller, “Rawls, the Difference Principle, and Economic Inequality”, en Pacific Philosophical Quarterly 79 (1998) 368-91; Philippe Van Parijs, “Difference Principles”, en The Cambridge Companion to John Rawls, Samual Freeman ed., (Cambridge: Cambridge University Press, en preparació). De forma alternativa, pot veure’s una RB com a representació del principi marxista de distribució segons les necessitats. Vegis Robert J. Van der Veen i Philippe Van Parijs, “A Capitalist Road to Communism”, Theory and Society 15 81986) 635-55.
13. Vegis Edmund S. Phelps, Rewarding Work (Cambridge, Mass.: Havard University Press, 1997).
14. En el cas dels Estats Units, per exemple, el programa fiscalment equivalent d’impost sobre la renda negatiu proposat per Block i Manza, que podia augmentar tots els ingressos base fins al menys un 90% del llindar de la pobresa (i d’algunes famílies pobres, força per sobre d’això) costaria en xifres de mitjans del anys 90, aproximadament uns 60$ milers de milions anuals.
15. Per a finançar el cost net, l’impost sobre la renda de les persones, òbviament no pot ser l’única font. A algunes propostes europees, una part del finançament prové d’impostos ecològics, sobre l’energia o la terra; d’un impost sobre el valor; de la creació de moneda no inflacionària o possiblement d’impostos Tobin sobre les transaccions financeres internacionals (encara es reconeix generalment que el finançament d’una renda bàsica a països rics no hauria de ser una prioritat en la disponibilitat de qualsevol ingrés que es pogués recaptar d’aquesta font). Però cap d’aquestes fonts de finançament poden permetre’ns, essent realistes, prescindir d’un impost personal sobre la renda com a font principal. Ni eviten generar un cost net en termes d’ingressos disponibles reals per algunes llars i és per aquesta ró que sorgeix la qüestió de l’assolibilitat.
16. En les mateixes línies, Herbert A Simon observa “que qualsevol anàlisis casual que expliqui perquè el PIB americà és d’uns 25000$ per càpita mostraria que, si més no, uns 2/3 és degut al feliç accident de que el receptor dels ingressos va nàixer als Estats Units”. Afegeix, “no sóc tan innocent com per a creure que el meu 70% d’impostos (necessari per a finançar una RB de 8000$ amb un impost pla) sigui políticament viable actualment als Estats Units, però mirant cap el futur, no és massa d’hora per a trobar una resposta als arguments dels que pensen que tenen un sòlid dret moral a conservar tota la riquesa que guanyen”. Vegis la carta de Simon als organitzadors del setè Congrés de la BIEN a Basic Income 28 (Primavera 1998).
Van Parijs, Philippe
