La indústria de la construcció al nostre país està patint quelcom més que una recessió; per definició, una recessió consisteix en una frenada, una disminució de l’activitat econòmica o una “desacceleració” en termes políticament més correctes.
El que desgraciadament està succeint no té res a veure amb una recessió, perquè això implicaria poder superar-la reciclant-se; i és francament difícil que aquesta indústria pugui sortir-ne, només actualitzant les seves estructures actuals. Caldrà alguna cosa més que actualitzar per poder canviar aquesta situació: caldrà que totes les empreses i agents involucrats es tornin a definir des de zero i inventin una altra vegada el sector.
Hauríem d’adonar-nos de fins a quin punt és important aquesta indústria en el nostre país per entendre la necessitat d’orientar-lo de nou. No podem deixar morir una estructura tan i tan potent i amb experiència de molts anys, només perquè aquí no té futur tal i com s’havia entès fins ara. Tenim en aquest país una gran quantitat de tècnics i empreses molt experimentats i fortament qualificats, que podrien exportar sense gaires problemes la seva metodologia i coneixement a d’altres indrets del planeta en expansió. El problema és que aquest salt només el poden fer aquells més grans (i de fet, alguns l’estan fent), quedant-ne al marge la majoria d’agents, conformats per petites i mitjanes empreses o bé professionals autònoms.
És una llàstima que una majoria existent d’arquitectes i tècnics en general que treballen amb gran professionalitat i que gaudeixen d’una experiència i solvència àmpliament contrastades hagin de desaparèixer com si res hagués passat, víctimes de la fam incansable d’una especulació basada en el totxo que els va saturar durant un període breu de temps i que ara els dóna cruelment l’esquena. De la mateixa manera podríem parlar de les petites i mitjanes constructores familiars, empreses amb solera i amb mestratge dins la professió que estan des de fa molt de temps en números vermells, aguantant la situació amb clara data de caducitat. Tots aquests agents del sistema no poden exportar de cap manera la seva experiència i coneixement a l’estranger, perquè són massa petits per poder fer-se veure.
Una via de sortida, doncs, serà de ben segur l’associacionisme entre tots ells per tal de sumar esforços i poder competir a l’estranger. És evident que quedant-se aquí estan relegats a la opció més pessimista, perquè en els darrers anys s’ha construït en aquest país tot el que calia en una dècada sencera. Per poder fer-ho, de ben segur que s’hauran de reciclar i professionalitzar encara molt més; estem parlant sobretot, a nivell d’execució: les obres necessitaran adquirir un grau d’especialització i de control més elevat que el que hi ha establert aquí, i la sostenibilitat i la prefabricació adquiriran una importància vital. Això ha de passar forçosament per una formació del personal que treballa a les obres, per tal de poder aplicar solucions cada cop tecnològicament més avançades i controlar la qualitat i els costos finals de forma molt més acurada.
L’altra via possible, serà sens dubte la reconversió de tots aquests agents en altres disciplines o fins i tot en activitats econòmiques a dia d’avui desconegudes. Per tots aquells que no acabin associant-se i pensant en mercats estrangers, no els quedarà més alternativa que una forta reconversió d’arrel. I això vol dir canviar la concepció de la feina feta fins ara i oferir nous productes, de formes molt diferents a les actuals: amb aquesta finalitat, cal que les petites empreses constructores i tots els altres agents implicats es responsabilitzin d’aquest canvi i s’impregnin d’idees d’altres disciplines per poder donar la volta a una situació del tot estancada. És veritat que això suposa molta exigència per aquell grup menys format i no tanta per tots aquells que ho estiguin més; és a dir, aquells que tenen o haurien de tenir més facilitat per reconvertir la professió haurien de ser precisament els arquitectes.
L’arquitecte és una figura i una professió molt mal·leable, que fins ara ha aprofitat molt poc totes les seves habilitats. Els estudis d’arquitectura transmeten, en general, una visió molt més orientada a unes determinades habilitats que no pas a uns coneixements; és a dir, els arquitectes són uns personatges que si d’alguna cosa han de presumir, és de visió panoràmica i resolutiva davant d’un problema perquè això és el que se’ls ha ensenyat reiteradament a la universitat. Són tècnics capaços de transgredir amb tot allò existent i de fixar-se en petits detalls que a uns altres ulls passarien del tot desapercebuts. Unes habilitats que en aquest sentit són determinants per poder liderar la reconversió que tant necessita tot el sector; en conseqüència, la responsabilitat de conduir tots els agents implicats vers uns nous paradigmes del sector caurà o està ja caient sobre les seves espatlles.
De la mateixa manera que la indústria, el sector de la construcció es veu ara empès a desenvolupar a marxes forçades investigació i desenvolupament (el que es coneix com I+D) per salvar-se de la seva desaparició. En això, la universitat té un paper determinant i la cooperació amb el món empresarial, esdevé crucial; el món universitari no pot quedar ni un sol dia més aïllat, separat dels interessos d’una indústria que a dia d’avui navega per aigües turbulentes sense una trajectòria gens clara. És el valor afegit que pot aportar el coneixement, justament allò que la universitat pot oferir al sector, entenent que una petita o mitjana empresa sola no disposa dels mitjans suficients per aconseguir-ho unilateralment. La crisi ha deixat palès fins a quin punt és important la millora constant i la superació de reptes en una indústria, sigui quina sigui.
Els estudis d’arquitectura, com a pal de paller de totes aquestes reconversions, necessiten ampliar les seves mires i obrir-se necessàriament una mica més a les noves tecnologies, així com proporcionar als futurs professionals una educació també des del punt de vista eminentment empresarial. No pot ser que l’arquitecte no tingui pràcticament nocions de gestió empresarial, quan una de les seves tasques principals en el món professional és precisament la de gestionar. Per tant, la universitat en aquest sentit és fonamental que pugui també reciclar-se, per poder adaptar millor tots aquests professionals que forma a un context del tot diferent al qual s’havia viscut fins ara i que siguin encara molt més decisius per a les empreses del sector. L’arquitecte té la responsabilitat de dissenyar de nou un món que ha canviat profundament de paradigmes, i que valora per sobre de tot la rendibilitat i la sostenibilitat dels sistemes; per tant, té el gran repte de liderar uns canvis per als quals no ha estat programat.
Des d’aquest punt de vista, poden obrir-se per a l’arquitecte i les empreses del sector un gran ventall d’oportunitats basades en aquests nous valors. No és cert que en el món de la construcció no tingui sortida a casa nostra, però si que cal que s’adapti fugaçment a les noves necessitats o que en creï de noves, com ho fa la indústria de qualsevol altre sector. Molts dels edificis existents en cascs antics d’aquest país no compleixen els requisits de confort que podríem considerar adequats o desitjables a l’actualitat d’un món eminentment tecnològic; per tant, el sol fet d’incorporar de forma seriosa un estalvi d’energia a partir de criteris de sostenibilitat i noves fonts d’energia renovables, pot ser ja de per si una font increïble de nous ingressos.
Albert Albareda i Valls
Professor del Departament d’Estructures a l’Arquitectura de la UPC
Albareda i Valls, Albert
